Eulàlia Brondo y Pere Martorell ganan el II concurso de Relatos Breves convocado por el Colegio de Abogados de Baleares

• Los relatos debían de estar escritos en catalán, versar sobre temas jurídicos, tener un máximo de 300 palabras e incluir necesariamente tres palabras: jutge, interlocutòria i honoraris

La abogada menorquina Eulalia Brondo Petrus y Pere Martorell Vallespir han resultado ganadores, respectivamente, del primer y segundo premio del 2º Concurso de Relatos Breves en lengua catalana convocado por el Ilustre Colegio de Abogados de Baleares (ICAIB) a instancias de su Comisión de Normalización lingüística.

Al Jurado, integrado por Patricia Vadillo, presidenta de la Asociación de Jóvenes Abogados de las Islas Baleares; Miquel Masot, expresidente de la Real Academia de Jurisprudencia y Legislación de las Illes Balears; y por Miguel Albertí y Lluïsa Pizá, miembros de la Comisión de Normalización Lingüística, no le resultó fácil elegir entre los relatos que se han presentado a esta segunda edición, si bien finalmente optó por otorgar el primer premio, dotado con 800 euros, al relato Quin degotís!, escrito por Eulalia Brondo, y el segundo, de 400 euros, al relato La pregunta número cinc, cuyo autor es el señor Pere Martorell.

Los relatos, que habían de estar escritos en catalán y tener una extensión máxima de 300 palabras, debían versar sobre temas jurídicos e incluir necesariamente las palabras  jutge, interlocutòria y honoraris.

Se da la circunstancia de que Eulalia Brondo Petrus ganó el año pasado el segundo premio de la primera edición del concurso de relatos breves del ICAIB, mientras que en 2014 se alzó con el primer premio de la sexta edición del Concurso de Microrelatos que organiza el Consejo General de la Abogacía Española.

Seguidamente se reproducen los relatos.

Quin degotís! (Eulalia Brondo)

Afortunadament, fins aleshores no havia tingut mai la necessitat de contractar els serveis d’un advocat, però aquell molest veí i la seva gotera no m’havien deixat una altra opció.

El lletrat que em van recomanar era jove, però aparentment força preparat.

Després d’unes quantes visites i d’alguna factura d’honoraris del procurador, de l’advocat, del pèrit, de l’anàlisi dels materials… —sembla mentida que per un simple degotís hagi d’intervenir tanta gent—, va arribar el gran dia en el qual finalment el jutge havia de resoldre qui havia de reparar el maleït desperfecte.

Quin il·lús! Dins aquella sala la meva gotera va progressar fins a límits insospitats. Arquitectes, enginyers i manobres feien valer els seus arguments, plànols per aquí, plànols per allà, fotografies i fins i tot un croquis. Per un moment vaig tenir la sensació que, més que esbrinar l’origen de les meves humitats, pensaven construir la Sagrada Família.

Sa Senyoria seguia amb concentració els esdeveniments, i víctima del seu interès, i de les seves ulleres progressives, escodrinyava els presents a la sala i els seus documents amb ràpids moviments oculars, ara amunt, ara avall.

Allò no acabava mai! Jo vaig procurar mantenir la calma, però quan Sa Senyoria, dirigint-se als advocats, els va parlar d’un tal interlocutòria, definitivament se’m va esgotar la paciència. Evidentment, jo no sabia qui era o què era aquella cosa. Era un simple ciutadà mancat de qualsevol experiència jurídica. Però com si m’haguessin fotut una clatellada, i per si de cas, em vaig aixecar i vaig exclamar indignat:

—Amb la vènia, Sa Senyoria! Això és un degotís d’aigua i també de doblers! Facin el que vulguin, però, a la tal interlocutòria, jo no li pens pagar absolutament res!

La pregunta número cinc (Pere Martorell)

A les onze en punt es ficà al llit i donà el darrer cop d’ull a la interlocutòria; la deixà damunt el comodí i apagà el llum. En Jordi, el seu marit, dormia plàcidament al seu costat des de feia una bona estona amb una respiració suau i compassada. Immersa dins la foscor del dormitori, va provar d’oblidar-se del maleït judici de l’endemà. S’esforçà a recordar la meravellosa setmana de vacances a Formentera: les aigües turqueses, les passejades per la vorera de mar, el peix a la brasa del restaurant de la platja… En Figuera tocà les dotze (vivia a dues passes de Cort) i les idíl·liques imatges de l’estiu es dissiparen. Decidí prendre’s el segon Orfidal, l’efecte del qual va ser immediatament contrarestat per la pregunta número cinc de l’interrogatori; una pregunta clau: la pregunta. A les dues s’aixecà a beure un tassó d’aigua i aprofità per rellegir una sentència del Suprem. A les quatre i mitja en Jordi començà a roncar; uns roncs insuportables que l’obligaren a prendre’s un quart de pastilla més. A les cinc la desvetllà el so d’una maleta que algú arrossegava per la voravia, un so que havia esdevingut habitual d’un temps ençà. A les sis la despertà la veïna de dalt, funcionària de l’Ajuntament. Com l’envejava! Ella no vivia amb l’ai al cor per si el client li pagaria o no els honoraris. A les set, cansada de tot plegat, s’aixecà, agafà l’expedient i sortí en direcció al despatx esperant que el jutge hagués passat la nit millor que ella. A les vuit, quan en Jordi s’aixecà, res no quedava de la seva dona, només la flaire d’un perfum que li havia regalat per Nadal i quelcom més que no aconseguí desxifrar. I és que la maleïda pregunta número cinc surava per l’atmosfera.